El discurs fotogràfic és un relat visual, conta una història i alhora és una reinterpretació de la realitat. Aquí és on els autors i el públic entren en un diàleg silenciós i privat. La comprensió del que es mostra està condicionada per la voluntat del fotògraf que decideix imposar unes pautes i també i encara més important, de la idiosincràsia de qui les contempla.

En definitiva és un joc entre qui exposa i qui observa. Plena de revolts i significats ocults. Depenent només, de les experiències personals viscudes per les dues persones. Una línia invisible que els connecta de manera imaginària i que estableix una mena de muda comunicació a través del temps i de l’espai.

El problema és que cal ser molt curosos. El missatge i les reflexions, aquest Diàlegs del títol, poden quedar diluïts de vegades sota l’impacte d’una primera mirada i també per la pressió a la qual estem sotmesos en un món on la fotografia, com a forma artística de masses, és tan ubiqua que ha perdut per saturació, capacitat d’estímul.

En aquestes setze imatges, cada fotografia, plena de trames, històries i temes, és una petjada espectral, on es construeix una crònica, un relat en definitiva, que es pot explorar amb un començament, un nus i un final definit i auto conclusiu.

Cada mirada, de cada un dels observadors, crea un nou llibre de relats que s’escriu en el mateix moment de l’acció i que li pertany exclusivament. Un conte incert i efímer que comença a esvair-se tan aviat l’observador li dona l’esquena.